L’atzar seductor de l’autobús
Josep Maria Espinàs, a El Periódico del dissabte, 11 de setembre del 2010
He pujat a l’autobús. Tots els seients estaven ocupats menys un, un d’aquells que són d’ús preferent per a vells, embarassades i persones amb bastó. He dubtat, però m’he decidit a seure-hi. Ni duc bastó ni estic embarassat, però no podria negar que era un vell. El meu dubte s’ha resolt quan l’autobús ha avançat amb una batzegada que m’ha obligat a agafar-me fort a la barra. He decidit seure, no tinc vocació d’equilibrista.
Als dos seients del davant, també preferents, hi havia una parella gran, però més jove que jo. Abans d’un minut l’home m’ha dit, inclinant-se una mica: «Usted se parece mucho a Espinàs». Li he confessat que, en efecte, m’hi assemblava tant que fins i tot ho era. Com que li he contestat en català, l’home -que m’ha dit que llegia aquests articles- s’ha passat immediatament al català, tot i que la seva llengua d’origen devia ser la castellana.
A la parada següent ha pujat un home amb dificultats per moure’s. El meu veí del davant s’ha aixecat de seguida per cedir el seient al nou arribat. La senyora que l’acompanyava ens ha anunciat que ell tenia 90 anys, i la notícia, i el fet d’estar asseguts tan a prop, ha dut l’home a explicar-nos que durant la guerra civil havia patit molt al front. Potser els seus problemes físics venien d’aquell temps. Ens va començar a explicar que havia estat en un camp de concentració i que després l’havien empresonat. Però aleshores l’autobús ha arribat a la meva parada, i m’he excusat davant els companys de viatge: «He de baixar aquí».
D’ençà que agafo l’autobús, visc sovint breus escenes com aquesta. I començant a caminar des de la parada fins a casa he tingut aquest pensament. Un dia hauria d’oblidar el que em toca fer, i dedicar-me a viure fins al final els atzars de l’autobús.
Avui, per exemple, hauria allargat el meu viatge, i no hauria baixat fins que també ho fes el company de viatge que anés més lluny: el lector d’aquests articles o l’home del bastó. Suposem que ell baixés a la plaça d’Urquinaona. Jo també ho faria. «Passi-ho bé». Aleshores jo buscaria un autobús que em portés a casa. Qui sap si em trobaria un altre interlocutor curiós, tots dos agafats a la barra. I aquest passatger baixaria a la Sagrada Família o a la plaça de Sarrià, és igual. I jo, aleshores, tornaria a buscar un autobús que m’acostés definitivament a allà on visc. Confiant de no trobar, en aquell 14, ningú capaç de capturar-me.
Però és bonic, sovint, deixar-se endur per l’atzar.
